Felicitat: Objectius vitals

Bon dia a tots i totes i benvinguts al nostre blog sobre els OBJECTIUS VITALS.

Som un equip format per la Núria Jiménez, la Daniela Pulgarin, l’Estel Urgell i l’Amanda Vieira i us volem presentar el tema del nostre seminari.

Primer de tot i per començar a entrar en el tema, cal definir què entenem per objectius vitals: 

Els objectius vitals són totes aquelles metes (petites o grans) que ens proposem i comprometem a fer i que ens motiven a seguir endavant cada dia, lluitar per alguna cosa i ens aporten gran satisfacció quan els aconseguim, i gran frustració quan no.

“Els somnis semblen al començament impossibles, després improbables, i més tard, quan ens comprometem amb ells es tornen inevitables” Cristopher Reeve.

La majoria de nosaltres 
dirigim la nostra vida cap a la consecució d’un o varis grans objectius, ens proposem metes a les que donem un gran valor, com: acabar la carrera universitària a temps, aconseguir una bona feina, comprar un cotxe... però els objectius vitals també es poden considerar aquelles petites metes que ens proposem el dia a dia, com ara córrer 20 minuts cada dia, anar a veure l’àvia un cop per setmana, o aprovar l’examen d’AME. Els objectius dependran de les expectatives de cadascú, i són aquests els que ens ajuden a executar estratègies d’acció, a ser proactius, i a estar motivats per aconseguir-los. De manera que ens sentim satisfets amb la nostra vida i amb el nostre dia a dia, quan el nostre objectiu ha estat aconseguit; pensem que és així com el nostre esforç ha estat recompensat.

En general, quan no som capaços d’aconseguir les metes proposades, ens sentim incompetents, frustrats, podem arribar a pensar que no valem per res i que no tenim la capacitat per fer front als nostres reptes personals. Aquesta perspectiva negativa, ve donada en gran mesura per la influència social, ja que està socialment en el fet de “no tenir-ho tot” està mal vist i es pensa que el benestar personal està condicionat només per aconseguir les coses que es desitgen. Per això, el context social i la nostra societat específica i entorn particular, jugaran un paper molt important tant en els objectius vitals que s’escolliran, com en la manera d’aconseguir-los, les prioritats, els que s’abandonaran i els que no, etc. Per això trobem interessant comparar com les diferents cultures poden influir en els objectius vitals de les persones i la mostra més clara serà la de la mostra del nostre article, una tribu minoritària indígena de Nord Amèrica. Aquesta qüestió la veurem més ampliada a una propera entrada.

S’ha relacionat el fet de deixar de tenir objectius vitals amb la depressió. (Tyser, D.Scott, Readdy et McCrea, 2013). Les persones deprimides tenen una pèrdua d’il•lusió i interès per crear o aconseguir objectius vitals i aquesta pèrdua de motivació fa que es creï un bucle constant on la persona es troba cada cop més deprimida. Tenir objectius vitals i lluitar per aconseguir-los és una manera d’automotivar-se i superar la depressió.

Moltes vegades sentim persones que ja han viscut gran part de la seva vida i lamenten que “No he fet gaire res del que em vaig proposar de jove”, “Jo volia viatjar molt a la meva vida i al final amb els fills i la feina no ho he aconseguit”, “De jove es tenen molts objectius i propòsits però a l’hora de la veritat s’acaben complint ben pocs”. Per què passa això? Els objectius eren massa utòpics? No es va lluitar prou per aconseguir-los? Per tractar aquest tema veurem que no tots els objectius són iguals, com mostra l’article que analitzarem els objectius poden diferir molt i aquestes diferències poden ser la clau per aconseguir l’objectiu proposat o no fer-ho.

Fins aquí la nostra primera entrada del blog! Si us plau no us esteu de comentar i compartir!!

Fins aviat!!

_________________________________________________________________________________

Benvinguts de nou!

Avui us volem introduir a una persona molt interessant que va proposar una teoria poc coneguda sobre els Objectius Vitals: Charlotte Bühler i la seva Teoria dels Objectius Vitals.

TEORIA DELS OBJECTIUS VITALS de Bühler

Partint d’una vessant humanista i tenint com a punt de partida la vessant biològica, Bühler va proposar l’existència de 4 tendències o objectius en tots els éssers humans.

Bühler va introduir el concepte psicològic de direcció. Va analitzar la història de més de 200 personalitats destacades i va arribar a la conclusió que cada vida estava ordenada definitivament i dirigida cap a un o varis objectius. Hi ha en cada individu alguna cosa per la que viu, un propòsit principal.

Va trobar que les persones diferien en relació als objectius: algunes es concentraven en una gran objectiu únic i d’altres tenien varis propòsits definits.

Seguint aquesta línia, Allport (1986) va mostrar en un estudi en suïcides que la vida es fa intolerable quan no es troba cap objectiu per orientar-la.

Bühler pren com a punt de partida el marc biològic per entendre i analitzar les tendències bàsiques de la vida: les 4 “tendències bàsiques” o objectius vitals (orientacions de vida de naturalesa biològica) que defensava que eren mínims pel funcionament d’un organisme són: gratificació (capacitat per satisfer les necessitats personals), adaptació auto-restrictiva (ajustament per obtenir seguretat), expansió creativa (creativitat o auto-expressió) i manteniment de l’ordre intern (necessitat de l’ordre).

Bühler destacava el paper de la cultura i el medi com elements de forta influència en la determinació o establiment de metes.

Cada una d’aquestes necessitats opera a cert nivell depenent de l’edat, estat de salut i característiques de personalitat, quan s’assoleixen les 4 s’anomena “realització”, definida com l’experiència d’haver triomfat en aquells valors de vida cap als quals l’individu s’esforça per arribar en forma “d’autodeterminació” (Buhler, 1965, cit per Montero, 1987). És la vivència resultant de la consciència d’una vida essencialment aconseguida, quan s’ha aconseguir establir, en una proporció idònia l’expansió, adaptació, satisfacció i l’ordre intern.

Bühler (1959; cit per Montero, 1987) considera que els objectius vitals són necessaris per la comprensió dels processos d’autodirecció del subjecte, de la manera com són vistos pels psicòlegs humanistes:

- Establiment d’un sistema personal de valors i metes
- El procés creatiu

Ara descriurem breument els objectius vitals plantejats per la teoria de Bühler:

a) Satisfacció de necessitats. Són les necessitats de supervivència de l’individu i les seves necessitats d’amor i plaer. Juguen un paper molt important al llarg de la vida del subjecte, essent primordial en el lactant i el nen petit. Quan hi ha carència o privació d’alguna cosa, apareixen les necessitats que orienten i determinen el comportament i l’activitat (d’aquí la importància de l’ambient) fent possible la satisfacció d’aquestes i la recuperació de l’equilibri orgànic i de les energies.

b) Adaptació autorrestrictiva. Bühler la considera la característica més notable de la vida, i consisteix en les modificacions i acomodacions que realitza un ésser viu per ser més apte per l’existència i per les adversitats del seu ambient. L’individu s’adapta restringint-se, accepta certes limitacions per la seva pròpia satisfacció i extensió, per motius bàsicament socials. (Espinoza, 1988). Gràcies a l’adaptació auto-restrictiva l’individu pot sobreviure a l’ambient, és una tendència que destaca sobretot a l’edat adulta i, juntament amb l’expansió creadora, és decisiva pels objectius de l’individu. (Montero, 1987).

c)  Expansió creativa. És la tendència oposada a l’adaptació autorestrictiva. Són els impulsos cap a realitzacions que efectuen canvis desitjats al món de l’individu (Bühler, 1965; cit per Montero, 1987). És un procés natural que es manifesta a través de canvis anatòmics i fisiològics que comencen a la vida uterina i continuen fins la vellesa. Aquesta tendència porta a terme canvis en el món que representen una expansió de l’individu més enllà dels límits de la seva pròpia existència (bàsicament a l’adolescència i vellesa). La creativitat podria ser descrita com la capacitat de descobrir relacions entre experiències abans no relacionades manifestades en esquemes mentals, etc (Landau; cit per Matussek, 1984). O com la capacitat per produir composicions, generar productes i idees de qualsevol tipus que siguin noves. L’individu expressa la seva autoextensió en la feina i experimenta el plaer del poder i domini sobre la matèria. 

d) Manteniment de l’ordre intern.  Representa el principi d’integració (Bühler, 1965; cit per Montero, 1987). Tot organisme presenta una tendència natural cap a la conservació de l’ordre intern, cap a l’obtenció d’un adequat funcionament i equilibri de totes les parts que el composen (Espinoza, 1988).  Bühler critica el concepte psicològic d’homeòstasis com a meta a la qual es dirigeix tota la conducta, segons ella, l’estat d’homeòstasis és aquell des del qual l’ésser humà saludable inicia un moviment destinat cap a la plenitud. L’organisme no només té la funció de “reduir tensió” sinó que també ho fa a explorar-se a si mateix i a l’entorn, aconseguir coneixements i desplegar les seves capacitats creatives. L’anhel d’autorealització segons la Psicologia humanista es considerada com una pulsió bàsica, una tendència de l’organisme encaminada a l’objectiu de conservació i desenvolupament  personal i a la independència respecte a controls externs (Auer, 1990).

Esperem que us hagi agradat conèixer aquesta teoria, que pensem que amplia el que sabíem sobre els objectius vitals!
Fins aviat!

28/02/2016

_________________________________________________________________________________

Bon dia nois i noies!

En aquesta entrada parlarem sobre la relació dels objectius i el benestar.  

Com hem comentat les persones necessitem marcar-nos objectius que ens permetin dotar de cert sentit les nostres vides i, de la mateixa manera, ens plantegem estratègies que ens permetin aproximar-nos als propòsits fixats. És per això que els propòsits personals estan relacionats amb el benestar personal, entenent aquest com el reflex d'un funcionament psicològic òptim ( Carol Ryff , 1989 ).

McKnight i Kashdan (2009) assenyalen cinc trets característics dels propòsits en la vida:

• Afavoreixen la coherència comportamental, quan s'assigna un propòsit a l'existència, es tendeix a ser més consistent en les conductes. Quan es té una força motivacional elevada, les persones ens afanyem per buscar formes alternatives per superar els obstacles, amb l'objectiu d'assolir els nostres objectius proposats.
• Fomenten l'adopció de comportaments enfocats a l'aproximació.
• Estimulen la flexibilitat psicològica, atribuir un sentit a l'existència fa que siguem més flexibles davant els canvis que es produeixen al nostre entorn (obstacles, reptes, oportunitats).
• Condueixen a una organització més eficient dels recursos, i a un estat d'activitat cognitiva, conductual i fisiològica més productiu.
• Impliquen un processament cognitiu de més alt nivell, diferenciant-se de la recerca de motivacions més primàries com el menjar, la seguretat o el plaer.

Com podem observar, aquests trets deixen de manifest que plantejar un propòsit constitueix un procés continu d'aprenentatge i desenvolupament, més que un objectiu o estat final quantificable (Schluckebeir, 2013). D'altra banda, succeeix que quan aquest procés es perllonga excessivament sense èxit, la recerca d'un propòsit pot arribar a ser altament estressant, i repercutir sobre l'autoestima, el benestar personal o el rendiment acadèmic (Finch, 2010).

Ara introduirem el concepte de benestar personal. Ja que hi ha una relació directa entre el benestar, els objectius personals, els plans i els projectes. Autors com Little (1983) i Emmons (1986,1992) consideren que l'assoliment dels mateixos augmenta el benestar en la vida de les persones.

El benestar és definit des de 2 diferents perspectives: una relacionada amb la felicitat, anomenada "benestar hedònic" o benestar "subjectiu", i una altra centrada en el desenvolupament del potencial humà, coneguda com "benestar eudaimónico" o "benestar psicològic".

BENESTAR SUBJECTIU

El benestar subjectiu fa referència a com les persones avaluem i jutgem d'una manera general o per àmbits les nostres vides. És a dir, en quina mesura estem a gust amb la vida que portem. Des d'aquest plantejament es considera que les persones fem servir 2 components per dur a terme aquesta avaluació:

• Component cognitiu o satisfacció amb la vida: el qual representa la discrepància percebuda entre les aspiracions i els èxits, i s'avalua des de la sensació de realització personal (satisfacció) fins a l'experiència vital de fracàs o frustració (insatisfacció).

• Component afectiu: fa referència a la valència positiva -agradable- o negativa -desagradable- que es fa sobre els sentiments, emocions i estats d'ànim més freqüents. Distingint dues dimensions:

- Afecte positiu: inclou estats d'ànim i emocions amb contingut subjectiu agradable (entusiasme, afecte, alegria, calma, etc.), que informen positivament sobre la marxa de la vida.

- Afecte negatiu: inclou estats d'ànim i emocions amb contingut subjectiu desagradable (avorriment, temor, nerviosisme, ira, vergüencita, etc.), que expressen reaccions negatives de les persones davant les seves vides, altres persones o circumstàncies.

En relació amb els factors determinants del benestar subjectiu, Van Hoorn (2007), estableix una classificació integrada per 6 grups de factors:

1. Trets de personalitat: la personalitat és un dels indicadors més forts i consistents per establir diferències interindividuals en el benestar subjectiu. Diversos autors com Watson (1980) i Fujita (1991), suggereixen que l'extraversió influeix en l'afectivitat positiva i que el neuroticisme influeix en la manca d'afectivitat. Les persones extravertides tendeixen a experimentar més emocions positives, és a dir tenen un benestar subjectiu positiu, en canvi les persones neuròtiques són més propenses a experimentar emocions negatives, i per tant, a tenir un benestar subjectiu negatiu.

2. Factors contextuals i situacionals: disposar d'un òptim estat de salut es troba associat a alts nivells de benestar subjectiu. També la cultura, les creences, la comparació social i la participació social són factors que influeixen en el bon o mal estat de benestar subjectiu.

3. Factors demogràfics: en particular el sexe i l'edat. Van Hoorn sosté que, en general, les dones presenten majors nivells de benestar subjectiu que els homes, sent també elevat en els joves, decreix posteriorment (en l'edat adulta) i torna augmentar en la vellesa.

4. Factors institucionals: en els estats democràtics, dins dels quals hi hagi un sòlid benestar social, el benestar subjectiu sol ser més elevat

5. Les metes:  segons Diener et a., “el tipus de metes personals que un té, la seva estructura, l'èxit amb el que cadascú afronta la lluita per assolir-les i el grau de progressió cap a aquestes metes poden afectar potencialment a les emocions individuals i la satisfacció amb la vida". D'acord a això les persones reaccionarem de manera positiva quan ens dirigim i aproximar-nos cap a les metes i ho fem negativament quan fracassem.

6. Factors econòmics: variables com la desocupació, la inflació o el subdesenvolupament econòmic d'un país poden repercutir negativament en el benestar subjectiu, tant a nivell individu, i com a nivell de la població en conjunt.

De manera que el nostre benestar subjectiu està determinat tant per factors que afecten estrictament la nostra vida individual (família, salut, treball, personalitat, etc.) com per factors contextuals que influeixen sobre el conjunt de la població (factors socials, econòmics, polítics, etc .).

BENESTAR PSICOLÒGIC

Des d'aquesta perspectiva es defensa que una persona estarà bé psicològicamen quan hi hagi congruència entre les metes proposades i el seu veritable jo o daimon. Tenint en compte a Molina i Meléndez (2006), el benestar psicològic seria el resultat d'un procés de construcció personal basat en el desenvolupament psicològic de l'individu i en la seva capacitat per interactuar de forma harmoniosa amb els esdeveniments que afronta a la seva vida. 

D'aquesta manera el nostre benestar psicològic vindria determinat pel grau d'equilibri entre les nostres expectatives, ideals, objectius perseguits i aconseguits, juntament amb la nostra satisfacció pel que fa a ells, les característiques personals i la capacitat que tinguem per afrontar els nostres esdeveniments vitals, per tal d' aconseguir una bona adaptació (Molina i Meléndez, 2006). De manera que per aconseguir un elevat benestar psicològic -la nostra felicitat-, hem d'esforçar, ja que requereix una llarga i en la majoria de les vegades, àrdua conquesta personal, tenint present que l'aconseguir-ho ens sentirem satisfets i creixerem psicològicament.

El principal representant d'aquest corrent ha estat Carol Ryff (1989), qui va desenvolupar un model multidimensional de benestar psicològic, compost per sis dimensions:

   1. La Acceptació: és un dels criteris centrals del benestar. La autoacceptació implica sentir-se bé amb un mateix, sent conscient de les nostres virtuts i limitacions. Aquesta dimensió englobaria l'autoconcepte; la nostra autoestima i autoimatge, com també les nostres creences d’autoeficàcia. Segons Ryff (1989), l'alta autoacceptació seria el resultat de posseir actituds positives cap a un mateix; conèixer-se i acceptar-se com s'és, amb les virtuts i defectes; trobar-se satisfet amb les experiències vitals. La baixa autoacceptació indica sentir-se insatisfet amb un mateix, decebut de les experiències vitals, sentir-se preocupat pel que fa a certes característiques personals i experimentar desitjos de ser diferents.

   2. Relacions positives amb els altres:  les persones necessitem mantenir relacions socials i tenir amics en els quals confiar.        Segons Ryff (1989), la capacitat per a estimar és un component fonamental del benestar i de la salut mental. Tenir relacions positives amb els altres, ajuda a sentir afecte, satisfacció i confiança en les relacions interpersonals. En canvi tenir relacions socials febles, contribueix a sentir poc acostament cap als altres, desconfiança, i a experimentar dificultats per sentir afecte i preocupació pels altres.

  3. L'autonomia: aquesta variable implica tenir un sentit de determinació, independència i autoregulació. Les persones amb una elevada autonomia es caracteritzen per sostenir la seva pròpia individualitat en diferents contextos, sent capaços de resistir la pressió social i guiar-se per les seves pròpies creences i conviccions, mantenint la seva independència i la seva autoritat personal. Un component important de l'autonomia és el control emocional, que ens permet actuar no condicionats pels sentiments i emocions. Les persones amb baixa autonomia se senten fortament influïts per les opinions dels altres a l'hora de prendre decisions importants i cedeixen a les pressions socials en relació a com pensar i actuar.

   4. El domini del medi ambiental: és definida com l'habilitat personal per escollir o crear entorns favorables per satisfer les nostres pròpies necessitats i desenvolupar-nos òptimament. Les persones amb un alt domini de l'entorn, posseeixen una major sensació de control sobre el món i se senten més capaços per triar o crear contextos apropiats per a la satisfacció de les pròpies necessitats i valors. En canvi, les persones amb baix domini de l'entorn tenen dificultats per manejar els esdeveniments quotidians, se senten incapaços de canviar o millorar l'entorn, desaprofiten les oportunitats que estigui els propicia i manifesten una manca de percepció de control respecte al món exterior.

    5. Propòsits a la vida: consisteix a implicar-se en l'assoliment de metes significatives. Com s'ha esmentat abans, les persones necessitem marcar-nos fites i definir una varietat d'objectius que ens permetin dotar la nostra vida d'un cert sentit. Les persones que puntuen alt en aquesta dimensió es caracteritzen per tenir objectius a la vida i desitjos de conduir-se fa la seva consecució, i senten que la pròpia vida passada i present té sentit. En canvi, les persones amb una baixa puntuació, tenen dificultats per trobar sentit a la seva pròpia vida, i tenen pocs objectius i metes vitals.

   6. Creixement personal: es defineix com el procés continu de desenvolupar el nostre potencial, és a dir mantenir un procés d'aprenentatge i desenvolupament de les nostres pròpies capacitats, ser inconformista amb els èxits obtinguts en el passat i afrontar nous reptes personals que ens permetin créixer com a persones. Les persones que puntuen alt en aquesta dimensió es caracteritzen perquè senten la necessitat d'estar desenvolupant permanentment, es troben oberts a noves experiències, senten que estan desplegant al màxim totes les seves potencialitats i capacitats i dirigeixen els seus esforços cap a la consecució d'un major autoconeixement i una major autoeficàcia. D'altra banda, els individus que puntuen baix es caracteritzen experimenten una sensació d'estancament personal, valoren que no estan progressant o desenvolupant-se amb el transcurs del temps, se sent desanimats i desinteressats pel que fa a la seva pròpia vida i incapaços d'implementar noves actituds o noves conductes.

Per tant podem concloure que el nostre benestar psicològic implica una adequada satisfacció de tres necessitats psicològiques bàsiques: l'autonomia, la competència i la vinculació, juntament amb un sistema coherent d'objectius (Ryan i Deci, 2001), i per tenir un òptim funcionament psicològic, cal mantenir un equilibri vital que permeti una adequada satisfacció en cadascuna de les àrees.

Esperem que aquesta entrada us agradi! 

_____________________________________________________

Hola de nou a tots  i totes!

Avui comentarem com el benestar social pot influir en els nostres objectius.

El tipus d'objectiu que ens plantegem no només depèn de la nostra orientació cap a una vida satisfactòria (benestar subjectiu) o de la recerca del nostre desenvolupament personal (benestar psicològic), també influeix en això la nostra valoració cap al context social i cultural en què vivim (benestar social).

El benestar social, es basa en la qualitat de vida percebuda de la societat, és a dir, en quina mesura el nostre context social i cultural són percebuts com un entorn positiu i satisfactori.

Segons Keyes, la valoració que fem del funcionament del context social i cultural en què vivim, dependrà de 5 factors:

1. Coherència social: percepció que el món social té lògica i és coherent i predictible.

2.  Integració social: sentir-se part de la societat, sentir-se recolzat i amb elements a compartir.

3.  Contribució social: percepció que un contribueix amb quelcom valuós per a la societat en general.

4.  Actualització social: tenir la sensació que la societat és un marc que creix i es desenvolupa permetent a més el creixement i l'actualització personal.

5.  Acceptació social: tenir actituds positives cap a la gent. Sentir que el món no és un lloc hostil i cruel.

En conclusió, quan ens establim una sèrie de metes o objectius, construïm una representació mental de l'estat final a assolir tenint en compte factors del benestar subjectiu (personalitat, salut, edat, satisfacció personal ...), del benestar psicològic (autonomia, relacions interpersonals, regulació emocional, creixement personal ...) i del benestar social (cultura, creences, coherència social, integració social ...), que ens ajuden a elaborar un seguit d'estratègies que ens permetran maximitzar els resultats positius o desitjats i minimitzar o evitar els resultats negatius .

El nostre article "El paper de les representacions, la identitat cultural i l'optimisme disposicional en els experiències depressives de la juventut Indígena Americana de la tribu del Northern Plains", estudia en quina mesura components del benestar subjectiu, psicològic i social influeixen en la possibilitat de desenvolupar símptomes depressius.

En concret el nostre article se centra en les següents variables:

• Representació d’objectius. Són les representacions mentals d’estats futurs desitjats o no desitjats que influeixen en l’acció, pensaments i sentiments. Aquesta variable inclou:
• L’ Autoeficàcia d’objectius. És el grau de confiança que un té que les conductes relaciondes amb els objectius puguin ser finalment realitzades.
• L’ Abstracció dels objectius. Els objectius poden variar de més específics a més abstractes, per exemple: específics com “vull córrer un kilòmetre tres cops aquesta setmana” i abstractes com “vull estar sa”. Els objectius abstractes són vistos com més difícils d’aconseguir i més desafiants.
• L’ Motivació dels objectius. Que pot ser:
• 
  
• Objectius motivats intrínsecament: per exemple “vull que em vagi bé en les mates perquè de veritat que m’ho passo bé aprenent mates”.
• 
  
• Objectius motivats extrínsecament: per exemple: “vull que em vagi bé en les mates perquè els meus pares volen que passi els exàmens"
• 
  
• Conflictes entre objectius. Dos o més objectius d’una persona poden ser contradictoris i generar conflicte, per exemple, tenir l’objectiu de “Vull tenir més amics” i “Vull menjar sol a l’hora de dinar”.
• 
  
• Identitat cultural. Es refereix a la relació que hi ha entre la identificació amb cultura majoritària i la identificació amb la seva cultura minoritària.

• Optimisme disposicional. És l’expectativa de tenir experiències positives a la vida

Esperem que aquesta informació us sigui útil.

Salutacions. 

Bona Tarda nois i noies!

El passat 2 de març al seminari de felicitat es va presentar l’article: Tyser, J., D, Scott., T, Readdy., Mc Crea, M. (2014).The Role of Goal representations, Cultural Identity, and Dispositional Optimism in the Depressive Experiences of American Indian Youth from a Northern Plains Tribe. JYouth Adolescence, 43, 329-342.

Després de l’exposició es va iniciar el debat sobre objectius vitals amb la pregunta: Creieu que la motivació és un factor important en els objectius vitals d’una persona?

Es va comentar la mancança de reconeixement de les pròpies emocions, va semblar que en general estàvem d’acord  en què socialment, no se li dóna prou valor al fet de reconèixer les pròpies emocions i  la gestió d’aquestes. L’origen etimològic de la paraula emoció prové del verb movere el qual podem traduir com moviment, motor o fins i tot, remoure o promoure, així doncs podem dir que la motivació és aquella emoció que ens posa en marxa  per assolir una fita.

 A principis del S. XX, diversos autors com ara Edward Tolman (1886-1959) Kurt Lewin (1880-1947) varen començar a teoritzar sobre la motivació i com es  podia gestionar aquesta. Tot i així, durant el debat es va fer tangible que malgrat la gestió emocional és un tema d’actualitat, socialment no es fomenta el seu coneixement, ja que vivim en una societat on no es promou l’autoconeixement individual de la  persona, a més es va comentar que en molts casos la motivació és més aviat extrínseca (orientada a expectatives alienes de la persona) que no pas intrínseca (on la motivació prové de les expectatives i desitjos interns de la pròpia persona). Malgrat que tant en un cas com l’altre es tracta de motivació, sempre és millor que aquesta sigui intrínseca, ja que en aquest cas la persona en tenir la voluntat interna de voler realitzar quelcom,  persisteix amb el seu objectiu. Fet pel qual té més possibilitats d’assolir-lo afavorint així a l’optimisme disposicional, entenent aquest com: l’expectativa o creença estable, generalitzada, de que a la vida succeiran coses positives (Carver i Scheier, 1981). Assumint que, quan sorgeixen dificultats les expectatives favorables incrementen els esforços de la persona per obtenir els objectius i les expectatives  desfavorables, redueixen tals esforços,a vegades fins al punt de desentendre’s totalment de la tasca (Armor i Taylor 1998; Carver i Scheier, 1998).

També es va apuntar, que en la cultura occidental ponderen principalment els resultats, deixant de banda el procés, és a dir, des de petits se’ns educa en el reconeixement dels èxits. Valorant socialment de forma positiva quan obtenim bons resultats i negativament quan aquests resultats no ens permeten assolir una meta. Per tant entenem moltes vegades una fallada o deficiència com un fracàs, enlloc de com una oportunitat d’aprenentatge que en superar podrem obtenir l’objectiu desitjat, alhora que haurem obtingut recursos durant aquest procés que de segur, ens seran útils quan ens plantegem un altre objectiu.

Finalment, es va expressar el neguit i la inseguretat que es pot sentir en reflexionar sobre les capacitats d’un mateix, per treballar-se. 

Personalment, considerem doncs que com a futurs professionals, aquest neguit és bo perquè pot ser el motor que ens impulsi a formar-nos  i a treballar-nos, per poder acompanyar en el seu treball a altres persones. 

Salutacions!